dijous, 15 de desembre de 2016

138 días sin esquiar y a la Maladeta Oriental...

26-11-2016. El 2 de julio de este mismo año fue el último día que esquié. Subí al collado de Cabrioules por el valle de Remuñe. Una semana antes pude comprobar, después de una excursión con mis amigos del Komando Tortilla, que aún quedaba nieve suficiente para hacer la última esquiada de la temporada.

Este sábado por la pista de esquí de fondo de Llanos del Hospital

Este pasado día 19 de noviembre, hemos vuelto a dar comienzo a una nueva temporada de esquí. Han pasado 138 días sin esquiar y volvemos de nuevo a deslizarnos por el elemento blanco.

En julio desde el collado del Cabrioles

El sábado fue un día especialmente frío, para la época del año. En Llanos del Hospital la temperatura era de -6ºC a las 9 am. Salimos esquiando por la pista de esquí de fondo hasta la Besurta, y desde allí hasta la Renclusa esquivando alguna que otra piedra, pero sin dejar de esquiar. Pasamos por la Renclusa a saludar a Toño y preguntarle que tal estaba la nieve. Nos dijo que espectacular y así fue. Aunque el día no acompañó debido a la espesa niebla, fuerte viento y frío que nos hizo en la cima de la Maladeta oriental.

La Besurta


Saliendo del Refugio de la Renclusa

Abrimos huella hasta la rimaya y desde allí nos calzamos los crampones y nos hundimos hasta la cintura sobre una nieve todavía poco consistente.

Corredor de la Maladeta oriental

El descenso fue de pena. Y no por no disponer de un fantástico "Powder", si no por la niebla que no nos dejo disfrutar de la fantástica nieve. Muchos giros, caídas y mareos incluidos fue la tónica hasta llegar de nuevo a la Renclusa, donde Toño nos ofreció unos riquísimos caldos calientes para recuperarnos del frío...




Esto acaba de comenzar y parece que el invierno promete...!!!


Cresta de los 15 gendarmes (Cresta de Alba)

Hace aproximadamente unos veinte años que escalé, junto mi amigo Manel, la Cresta de los 15 gendarmes o cresta de Alba, desde el valle de Cregüeña. Previamente habíamos ido con Ana, un 24 de junio, y desistimos por la nevada que nos cayó en el vivac... -qué tiempos aquellos cuando aún nevaba a cotas bajas durante el verano-. Más tarde volvimos con Diego y Jose, y tan solo hicimos la primera parte de la cresta por la proximidad de una tormenta de verano.

En esta última ocasión fui con Oscar y Miguel Angel, saliendo el mismo sábado desde el desvío del rio Esera en el puente de Cregüeña, que asciende directamente por el valle de Cregüeña. En dos horas y media nos plantamos en la brecha de Alba, y desde allí a al pico de Alba, en cuatro horas y veinte minutos más.

La escalada tiene algunos pasos de IV+ con pasos aéreos y un rapel que hicimos con una cuerda de 60m.

Cabe destacar, que intentamos descender por una canal, entre las dos puntas de Alba, que desciende directa al valle de Cregüeña, y que tuvimos que desistir por no encontrar ninguna instalación de rapel y desembocar en un cortado de cientos de metros.

Cresta de Alba o de los 15 gendarmes, desde el valle de Cregüeña.

Petit Hipercouloir -Espalda del Aneto cara noreste-

29-5-216. L'hivern ha sigut càlid i hem trobat a faltar la neu i el fred que el caracteritza. Hem esperat ansiosament el efímer gel que pràcticament ha passat de llarg per la nostra serralada. El temps està boig i dubtem si fins i tot hem entrat en un decliu sense sortida on cada vegada serà més difícil que faci fred i les nevades siguin més minves...

Va arribar la primavera i també el fred i la neu... Sorprenentment tenim molta neu i gel a les muntanyes, fet que ens ha deixat realitzar algunes ascensions que requereixen d'aquest dos elements.

A l'abril van fer el corredor nord del Margalida i en aquesta ocasió i a finals de maig el Petit Hipercouloir de l'Espatlla de l'Aneto en la vessant nordest.

Son les 3:30h de la matinada i sona l'alarma del Suunto... Cafè amb llet, cereals i sortim amb el Xavi des de Laspaüls cap a la Besurta. Destí, el corredor E de l'Espatlla de l'Aneto... Si, si ho he dit bé...!!!

A les 5:30 am sortim amb els frontals encesos des de la Besurta amb els esquís a la motxilla i avancem ràpid cap a Aigualluts. Remuntem la vall de Barrancs i trobem les primeres i discontinues clapes de neu... Es fa de dia i les primeres llums toquen els pics Maleïts i la seva glacera...

Una mica abans del coll de Barrancs ja trobem el mantell de neu complet. Saltem el coll i ens trobem el glaçat Estany de Barrancs... Penso en creuar-lo pel mig del gel, però Xavi en fa canviar d'opinió per evitar un bany abans d'hora... L'entrada està amb una barreja de gel i aigua que presagia una remullada...

Voregem l'estany i encara així no puc evitar ficar una bota dintre de l'aigua després de que es trenqui el prim gel... Parada, trec l'aigua de la bota, eixugo el mitjó i aprofitem per menjar alguna cosa.

Continuem caminant perquè la neu està dura i avancem ràpid fins a ben entrada la glacera de Barrancs. El sol, ara per l'est, toca la cara NE del Margalida, Tempestats i Espatlla de l'Aneto. Visualitzo el corredor nord del Margalida, que té millor aspecte que fa dos mesos quan el van fer. L'Espatlla de l'Aneto i està en unes condicions nivològiques impressionants per l'època.. Veig el nostre objectiu, el corredor NE i avancem cap a la seva entrada ja amb esquís.

El dia és esplèndid, la nit passada va nevar i la neu no està massa tova. La meteo serà bona fins al mig dia, però ja es divisen grans cúmuls a la banda francesa. La boira s'apodera de la vall de Barrancs i perdem el nostre objectiu. En un moment la boira s’obre i marquem una direcció cap a l'entrada del corredor i que ja no deixarem fins al seu començament...

Són les 9:20 am i ens equipem, però decidim portar la única corda que portem, a sobre de la motxilla per si els passos d'entrada no són massa difícils i així progressem més ràpids...

Pugem pel con d'entrada de 50º i entro en el primer llarg de 80º. El gel està en molt bones condicions, però quan arribo al final del ressalt veig que serà una mica delicat i arriscat passar-lo sense corda... Ens encordem i de cop veig que el segon ressalt és una paret glaçada de quasi 90º... Flipo bastant, però abduït per les bones condicions tiro amunt fins la segona reunió...

Alguna cosa no em quadra, però no penso i gaudeixo amb les bones condicions.

Xavi puja i em diu que ha perdut un guant mentre feia una foto... Quan s'apropa a la reunió s'obre la boira i veiem el seu magnífic guant Haglöfs d'última generació, 150 metres més abaix...

El despenjo fins a la base del corredor i molt alegrement baixa al rescat del seu guant... Puja com un desesperat, content per la recuperació del guant i accelerant per no perdre més temps... Em fa senyals amb la mà cap a l'esquerra i intueixo que sembla que el nostre objectiu està a l'esquerra... Ara em quadra tot...

Estem al Petit Hipercouloir i no al corredor E... El Xavi puja fins a la reunió i decidim escalar el segon mur de 85º V+ amb els esquís a l'esquena i amb quatre cargols de gel i una corda simple de 7,3 mm...

El mur està en unes boníssimes condicions i gaudim com a bojos escalant en gel un 29 de maig... Un pitó a la meitat de la paret facilita la precària protecció amb cargols que no queden gens segurs al gel...

La sortida del mur continua per una rampa de 55-60º fins a un spit que junt a un friend munto la tercera reunió. Des d'aquí remuntem la rampa dreta, pegats a la roca, fins arribar a l'aresta que ens portarà al cim de l'Aneto amb molta boira.

A les 13h fem el cim entre boira i neu. Foto de rigor i baixada pel pas de Mahoma... I és aquí quan escolto un xiulet fort a la punta dels meus esquís que van a la motxilla... Ràpidament entenc que s'està ionitzant -electrificant- l'aire de l'atmosfera i els nostres esquís estan fent de puntes de parallamps. Xavi també escolta el soroll i passem l'aresta del pas de Mahoma a quatre grapes, fins arribar a la neu i continuar ajupits per mantenir els esquís el més horitzontals possibles... Advertim a la gent que puja, sense fer-nos massa cas, fins que trobem a un grup d'esquiadors que si que ens escolten i noten l'electricitat a l'agafar els esquís clavats a la neu. Mentre ens equipen els esquís, dos trons resonen a tota la vall i es materialitza el que ja preveiem... Tempesta elèctrica amb llamps...

Cal recordar del perill de les tempestes elèctriques en zones de muntanya, especialment a les arestes i zones escarpades i punxegudes com son els pics. S'han produïts diverses morts per electrocució, concretament, al 1916 el conegut guia benasquès José Sayo va morir amb el seu client en el pas de Mahoma...

Van baixar esquiant per la glacera de l'Aneto amb molta neu fins a Barrancs i amb una neu primavera molt esquiable, entre una boira densa... Van gaudir molt... Des de la Vall de Barrancs van tornar sota una pluja prima fins a Aigualluts, contents per l'activitat i de les immillorables condicions nivològiques d'aquest final de primavera.


http://ciscu-campobase.blogspot.com.es/2016/05/petit-hipercouloir-espatlla-de-laneto.html
  

























Salvaguardia

3-4- 2016. Seductora mirada, pocas veces se encuentra tan blanco. Deslizamiento suave pero sin pausa hasta situarnos bajo una depresión que nos indica que mejor seguir sin esquís hasta su cumbre. Ascenso por un pequeño corredor rocoso que nos deja en la impresionante arista.

La arista es suprema y nos deja avanzar, no sin hundirnos hasta las rodillas. Saltando entre las dos vertientes, llegamos hasta su hongo final. El descenso espectacular hasta el Pla d'Estan.

Oscar y Ciscu







Corredor SO Tuca Blanca de Paderna



3-04-2016. Ya estamos en primavera y nieva suavemente. La nieve húmeda se engancha de forma persistente bajo mis tablas. La niebla baja y me dejo llevar por lo que me pide mi instinto. Superada la Tuca Blanca de Paderna, desde su vertiente este, me desvío por un pequeño valle, que por su parte derecha, alcanza un minúsculo collado rocoso. Desde el collado se accede directamente a la parte superior del corredor SO.

La nieve helada facilita la progresión hasta la misma cumbre, cubierta por una gran arista de nieve. Una vez en el collado me dejo llevar por lo que inicialmente me lleva hasta aquí, descender esquiando este pequeño corredor. La nieve helada permite pocos giros y desciendo hasta que se ensancha derrapando, desde aquí magnifica esquiada hasta los Llanos del Hospital.



Arista cimera

Collado de descenso con esquís

Muela de Alba -Corredor Norte-




El día 31 de diciembre ascendimos, junto a Oscar, la Muela de Alba (3.111 m) por su corredor norte. Después de mucho titubear hacia dónde ir por el fuerte viento y la nevada, decidimos acercarnos a ver el corredor Oeste del Pico Mir, que el día 3 de enero ascenderíamos, y qué mejor perspectiva hacerlo desde el el corredor de la Muela de Alba.

Partida con esquís desde los Llanos del Hospital y tubos de Paderna.

















Corredor O Pico Mir

Pico de Alba





Con el corredor O del Pico Mir a nuestras espaldas